domingo, 20 de enero de 2013

PEIX AL COVE


1-   Causes principals del problema de la pesca a Catalunya.
El 89 % dels estocs al Mediterrani estan sobreexplotats cosa que posa en evidència el fracàs de les polítiques pesqueres. El principal problema és que la responsable de la producció de peix és la natura i no podem actuar sobre aquesta producció, més del que la natura dona i nosaltres estem extreient més peix del que el mar produeix. Per tant una  causa  evident és la sobreexplotació amb l’ús de tècniques molt dràstiques, ja que allà on es pugui amagar un peix entre les roques, un sònar d’un vaixell d’arrossegament el detecta. Estudis confessen que dintre de 30 anys les pesqueries hauran arribar al col·lapse si no es prenen mesures. Un exemple de sobreexplotació és la pesca de la tonyina vermella. Les tècniques més devastadores són:

L’arrossegament:  utilitza un art de pesca anomenat bou. El  bou és un gran sac de mides molt variables, unit a cada banda amb les portes, uns artefactes amb un comportament hidrodinàmic que obren horitzontalment la boca de l'art en ser arrossegat pel fons marí. Amb aquest sistema es capturen peixos i crustacis que viuen més o menys sedentàriament en el fons marí fins a fondàries de 900 m. El problema és que es molt poc selectiu.


La teranyina:  La tècnica consisteix en una xarxa de 330 m de llargada com a màxim i 60 m d'alçada que envolta les moles de peix blau prèviament atretes i concentrades per uns focus lluminosos.



Les reds de deriva: és una tècnica recent on es llençen reds de desenes de kilòmetres al mar i atrapen qualsevol animal que hi passi, inclús aquells que no tindran després un valor comercial com ara tortugues, taurons etc. Aquesta tècnica és il·legal ja que destrueix moltíssima biodiversitat marina, tot i que alguns països la practiquen igualment.







A causa d’això  els pescadors artesanals ja no es guanyen la vida, amb la davallada de recursos al mar, i és que existeix un esperit competitiu per ser el primer en vendre i donar el màxim rendiment al peix.



2-   Possibles solucions per donar resposta a aquests problemes
Està clar que canvis n’hi hauran en el moment que s’esgotin els recursos al Mediterrani, però la pregunta és, com?
Una de les solucions proposada per Ramon Tarridas seria que, ja que no s’escolten les lleis i declaracions aquests grup de pescadors artesanals proposa regionalitzar la governament de les zones de la pesca. Això significaria l’establiment d’àrees de pesca per modalitats concretes, així cadascú que explotés aquestes zones s’encarregaria s de gestionar-la sota la supervisió de l’administració.
Altres solucions possibles serien, fer un control de vedes en els ports pesquers, controlar el tamany de les reds en aquelles tècniques tant devastadores com la d’arrosegament per facilitar a aquells peixos que encara són cries i no s’han pogut reproduir, escapar-se. També s’haurien de tindre en compte les característiques biològiques dels peixos.
La piscifactoria, creiem que no seria una solució ja que molts peixos dels que es cultivarien són carnívors, i per tant requereixen una fabricació de pinço de peix. I ja tornaríem a lo de sempre, aquestes fàbriques necessiten pescar sardines o altres peixos per elaborar aquest pinço
També s’opta per les possibilitats polítiques, on  Brussel·les està elaborant la proposta de revisió de les politiques pesqueres comunitàries per a la pròxima dècada i si s’aproven entraran en vigor al 2013.


A Catalunya es produeixen aproximadament unes 15.000 tones de productes pesquers anuals ( peix, marisc, crustacis...) però se'n consumeixen 109.022 tones. Això no és gens sostenible, de manera que una gran quantitat del peix que es consumeix, ha de ser importat per altres països, o d'altres comunitats autònomes, com per exemple de Galícia. 

Els ports pesquers més importants de Catalunya són Palamós i Llançà i el de Tarragona, que no apareix al mapa.








domingo, 13 de enero de 2013

CITACIÓ D'ARTICLES EN ANGLÈS DE POSIDÒNIA


M. A. Iannotta, F. P. Patti, M. Ambrosino, G. Procaccini, M. C. Gambi, Volume 150, Issue 6, pp 1115-1126, Març 2007, extret el 09/01/2013
http://link.springer.com/article/10.1007/s00227-006-0405-2

En quest document es parla de dos espècies diferents d’éssers vius, el medi dels qual és la Posidònia. És comparen les característiques de la Posidònia tropical i de la Mediterrània on viuen aquests éssers vius.




Marine Pollution Bulletin, Volume 54, Issue 5, Març 2007, Page 631, extret el 09/01/2013
http://www.sciencedirect.com/science/article/pii/S0025326X06003225

En aquest document és parla d’unes proves que es fan a la costa catalan aper tal d’evaluar l’estat ecològic de les aigües costeres, a partir d’anàlisis de l’aigua i d’estudis amb Posidònia.




O. Serrano, M.A. Mateo, A. Dueñas-Bohórquez, P. Renom, J.A. López-Sáez, A. Martínez Cortizas, Volume 409, Issue 22, , Pages 4831–48, 15, October 2011, extret el 09/01/2013.
http://www.sciencedirect.com/science/article/pii/S0048969711008242

L'estudi del sediment on arrelen les poblacions de posidònia ha revelat un increment en la presència de metalls pesants. Això demostra que la contaminació ha arrelat al mar i les posidònies una vegada més ens demostren una dada de la composició química del mar.




Romero J, Martínez-Crego B, Alcoverro T, Pérez M. Mar Pollut Bull, 2007 Maig, extret el 09/01/2013.
http://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/17045301?dopt=Abstract

En aquest document és fa un estudi sobre l’ecosistema de la posidònia oceànica, relacionat amb l’activitat humana en diverses zones determinades de la costa del mediterrani.




Palaeogeography, Palaeoclimatology, Palaeoecology, Volume 271, Issues 3–4, Pages 215–22, 15 gener 2009, extret el 09/01/2013.

http://www.sciencedirect.com/science/article/pii/S0031018208005877
El sediment on creixen les poblacions de posidònia, al mantenir-se compacte i estable durant molt de temps contenen restes d'organismes antics i sediments ben conservats. Això permetrà un estudi precís dels canvis en la vegetació i l'impacte de l'home en les característiques paleoclimàtiques de la zona.



SESSIÓ DE BUCEIG A LA PISINA!


El 18 de desembre vàrem fer una sessió d'immersió a la pisina de l'escola. La finalitat d'aquesta era conèixer el món submarí  abans de realitzar una preparada sortida a mar obert. Ens vam dividir en tres grups i a cada un, el seu monitor, ens explicava els instruments que utilitzaríem i com ho faríem. Però amb les ampolles que disposàvem, quant temps hauríem durat sota l'aigua?
Hem de tindre en compte que la pressió que exerceix l'aire sobre l'aigua es d'1 atmosfera i que les nostres ampolles contenien 18 litres d'aire a 200 atmosferes de pressió. Considerem també que el consum d'aire a la superfície és de 20 litres per minut i que l'aire que respirem de l'ampolla està a la pressió que actua sobre el bucejador. A -2 metres, profunditat de la pisina, consumim 24 litres d'aire (20 L x 1,2 atmosferes de pressió). Amb la nostra ampolla disposem de 3600 litres en total ( 18 L x 200 atmosferes ). Per tant si dividim 3600 (litres totals) entre 24 (litres que respirem en un minut a -2 metres) podríem aguantar 150 minuts sota l'aigua.
Respirar sota l'aigua i respirar amb la boca no són unes  sensacions  massa habituals. Quan t'hi submergeixes i notes que necessites respirar, instintivament vols treure'n el cap fins que te'n adones que no cal, que pots respirar per l'aire de l'ampolla. Definiria aquesta sensació com a única, una sensació de llibertat! Estem esperant impacients l'oportunitat de poder repetir l'experiència a alta mar!

PROJECTE DEL PLÀNCTON: L'ARTÈMIA SALINA

El projecte que descriu el projecte el trobareu en aquesta presentació en forma de llibre electrònic:

link:

http://issuu.com/vidamarina/docs/projecte_vida_marina_pdf



Realitzat també per Mònica Güell.

lunes, 19 de noviembre de 2012

ELS CATXALOTS PODEN VIURE SUBMERGINT-SE A 3000 METRES DE FONDÀRIA!



Els catxalots són uns mamífers que obtenen l'aliment submergint-se a grans profunditats. Habitualment es submergeixen a 400 metres i  durant uns 35 minuts, i fins i tot són capaços de submergir-se fins a uns 3000m i romandre-hi 90minuts. El catxalot s'ha adaptat per sobreviure als grans canvis de pressió ja que la seva caixa toràcica flexible permet el colapse pulmonar, reduint l'entrada de nitrogen. A més a més el seu metabolisme pot disminuir per conservar l'oxigen, i la principal diferència és que la quatitat de mioglobina ( proteïna que emmagatzema l'oxigen en els músculs) és molt més abundant que en els altres animals terrestres. La seva sang té una alta quantitat de glòbuls vermells els quals contenen l'hemoglobina, encarregada del transport d'oxigen. La sang oxigenada es dirigeix cap el cervell i cap a altres òrgans essencials quan els nivells d'oxigen disminueixen. Encara que els catxalots estan ben adaptats a les grans immersions quan són adults presenten lessions a l'esquelet a causa de les grans descompressions. Els esquelets dels individus vells estan més danyats que els dels individus joves cosa que demostra que aquest tipus de mamífers són vulnerables als efectes de les grans immersions. Entre immersions, pugen a respirar uns 8 minuts abans de la següent immersió. Com els altres odontocets respiren a través d'un únic espiracle en forma de «S». Respiren de 3 a 5 vegades per minut en repòs, incrementant-se fins a 6 o 7 vegades per minut després d'una immersió.



lunes, 29 de octubre de 2012

LA ARTÈMIA SALINA


Classificació sistemàtica
Phyllum: Artròpoda
Clase: Crustacia
Subclase: Branquiopoda
Orden: Anostraca. 
Familia: Artemiidae. 
Género: Artemia, Leach 1819. 

L'artèmia és un crustaci que té una magnífica  característica que l'identifica. L'artèmia salina té la capacitat de fer uns ous que poden estar aproximadament 10 anys en estat latent, fina a arribar en algun moment del temps en que les condicions exteriors de temperatura, salinitat de l'aigua, pressió, etc. siguin òptimes pel creixement d'aquest ésser viu.

Els llacs salats i estanys de les salines amb poblacions d'artemia es troben distribuïts per tot el món. En certs moments de l'any, grans quantitats de minúscules partícules marrons (de 200 a 300 micres de diàmetre) apareixen surant en la superfície del llac i són llançades cap a les ribes per l'acció de les ones i el vent. Aquesta pols aparentment inerta està format per quists secs inactius en estat de criptobiosis ypmantenint-se així tant temps com romanguin secs.


CICLE BIOLÒGIC: 

Una vegada posats en aigua de mar, els quists bicòncaus s'hidraten prenent forma esfèrica i l'embrió recobra el seu metabolisme reversible interromput. Després d'unes 24 hores la membrana externa dels quists es trenca i apareix l'embrió envoltat de la membrana de closió. Durant les hores següents, l'embrió abandona completament la pela del quist. Dins de la membrana d'eclosió es completa el desenvolupament del nauplió, els seus apèndixs comencen a moure's i en un breu període de temps la membrana d'eclosió s'esquinça emergint el nauplió que gens lliurement. 




El primer estat larvari (també anomenat estat I) mesura entre 400 i 500 micres de longitud, té un color marró ataronjat (per acumulació de reserves vitelines) i posseeix tres parells d'apèndixs: el primer parell d'antenes (també cridades antènules i que tenen una funció sensorial) el segon parell d'antenes (amb funció locomotora i filtradora) i les mandíbules (amb una funció de presa d'aliment). Un únic ocel de color vermell també anomenat ull nauplial es troba situat en el cap entre el primer parell d'antenes. La cara ventral de l'animal es troba coberta per un ampli llauro que intervé en la presa d'aliment (transferint les partícules des dels bolets filtradores fins a la boca). L'estat larvari I no s'alimenta ja que el seu aparell digestiu no és encara funcional (romanent encara tancats la boca i l'anus).   
Després d'aproximadament 24 hores, l'animal muda al segon estat larvari (també anomenat estat II). Petites partícules alimentoses (tals com a cèl·lules de microalgues, bacteris, detritus) amb una grandària que varia entre 1 i 40 micres són filtrades pel segon parell d'antenes, sent llavors ingerides per un aparell digestiu ja funcional. 

La larva continua el seu creixement apareixent diferenciacions al llarg de les 15 mudes. Així van apareixent uns apèndixs lobulars parells a la regió toràcica que es diferenciaran posteriorment en toracòpodo, es desenvolupen ulls complexos laterals a banda i banda de l'ull nauplial. Des de l'estat X d'ara endavant, es produeixen importants canvis tant morfològics com a funcionals, per exemple: les antenes perden la seva funció locomotricitat i es transformen en elements de diferenciació sexual. Els futurs mascles desenvolupen uns apèndixs corbats i prènsils mentre que les antenes de les femelles degeneren en apèndixs sensorials. 

Els toracòpodos estan ja completament formats i presenten 3 parts funcionals: els telopòdits i endopòditos amb accions locomotrius i filtradores i els exopòdits que actuen com a brànquies. 
Els adults de artèmia mesuren fins a 10 mm de longitud en les poblacions bisexuals i fins a 20 mm en les poblacions partenogenètiques. Els adults es caracteritzen per un cos allargat amb dos ulls complexos pedunculats, un aparell digestiu lineal, unes antènulas sensorials i 11 parells de toracòpods funcionals. El mascle posseeix un parell de peces prènsils musculades molt característiques (segon parell d'antenes) a la regió cefàlica mentre que en la part posterior del tòrax es pot observar un parell de penis. La femella de artèmia no té apèndixs distintius a la regió cefàlica, però pot ser fàcilment reconeguda pel sac de posada o úter que està situat immediatament darrere de l'onzè parell de toracòpods. 




Els ous es desenvolupen en dos ovaris tubulars situats en l'abdomen. Una vegada madurs, tenen forma esfèrica i es desplacen fins a l'úter a través de dos oviductes (també anomenats sacs laterals). 
La precúpula dels adults s'inicia quan el mascle subjecta a la femella entre l'úter i l'últim parell de toracòpods, amb les seves antenes corbades. Les parelles poden nedar d'aquesta forma durant llarg temps en el que es coneix com a posició de munta, per a això mouen les seves toracòpodes de forma sincrònica. La còpula és un ràpid acte reflecteixo: La part ventral del mascle es doblega cap a davant i un dels penis és introduït en l'obertura de l'úter fertilitzant els ous. En el cas de les femelles partenogenètiques la fertilització no té lloc i el desenvolupament embrionari comença tan aviat com els ous han arribat a l'úter. 


miércoles, 24 de octubre de 2012

PRINCIPALS ZONES PESQUERES


En aquesta imatge trobem les principals zones pesqueres del salmó, el bacallà, la tonyina i la sardina. Aquestes zones coincideixen amb les zones on la productivitat dels ecosistemes marins és més alt. Les zones on la productivitat és més alta són aquelles en les que la producció de plàcton és més elevada, ja que és l'aliment principal de la cadena tròfica. La producció de plàcton depen de la salinitat de l'aigua, de la profunditat dels oceans, de la llum, la temperatura, la qualitat de l'aigua i molts altres factors.
Un dels principals centres pesquers es troba al sud de Groenlàndia.